La comunió també pot tenir caràcter

La comunió té un gènere visual tan fix que moltes invitacions semblen el mateix recordatori amb el nom canviat. Creu, colom, lletra anglesa, una orla. L’infant desapareix darrere del gènere.

Una foto quotidiana fa més que un motiu religiós genèric: la taula parada, el pati, una mà que serveix. Si feu servir la foto de la roba, que sigui perquè aquesta roba és la festa.

No és un recordatori

Expliqueu el dinar amb la mateixa claredat que l’hora de l’església. «Missa a les dotze, i dinem a casa dels avis» és un pla complet. Poseu-ho seguit, visible, no sota una orla.

• Una foto de la taula o de la casa
• La missa i el dinar, els dos, visibles
• Una frase que diríeu a taula
• Un color d’aquell dia, no un daurat per defecte

El dinar és el pla

Una frase que diríeu a taula val més que un versicle triat perquè queda bé en cursiva. «Després hi ha pastís i no hi ha pressa» n’hi ha prou.

El color pot sortir de la roba, de les estovalles o de les flors d’aquell dia, no d’un daurat per defecte. En horitzontal la taula es veu sencera.

El caràcter no és només de les bodes. La comunió també pot assemblar-se a la família que convida.

Una frase de casa

Reviseu-la al mòbil d’algú que no l’ha dissenyat. Si el primer que diu és «quina plantilla més bonica», encara és un recordatori. Si diu el nom, ja té caràcter.